web de l'artista CRESPI I ALEMANY

L’EDAT DE LES MUSES

Guillem Crespí proposa un gest d’avantguarda: referir-se amb les seves escultures i els seus quadres a la música com a objecte. Transita, doncs, per un camí sens dubte agosarat com el de crear un llenguatge plàstic basat en l’al·lusió a una altra disciplina. Com a primera impressió, la seva obra em va traslladar cap a la contemporaneïtat musical, en el sentit de plantejar composicions que atorguessin a l’instrument l’espai central: un continent que esdevé contingut, una existència que es transforma en essència. Així ho explorà, per exemple, John Cage amb la idea de restar en silenci davant del piano (quatre minuts, trenta tres segons). I, tal vegada no exagero, si em semblen més poderoses i més reeixides les indagacions de Guillem Crespí des del retrat d’un clarinet o des de les seves escultures sobre un contrabaix que alguns exercicis pirotècnics de la música d’avantguarda.
L’artista crea un perfecte equilibri entre la rotunditat de les formes que evoca i una lleugeresa gairebé onírica, propietat sens dubte impulsada pel domini del traç i de la taca, la sàvia combinació entre una aposta figurativa amb espais que llisquen l’abstracció. Crespí ens atrau cap a un imaginari en què els avatars es tradueixen en formes de cultura, potser immergit en aquesta tendència que reconeix com una societat avançada només pot prosperar si col·loca el discurs estètic al centre de les seves pretensions.
La sensibilitat artística esdevé subjecte i objecte, la capa més elevada i més densa dels anhels humans, la infraestructura emocional d’una comunitat i dels seus codis. Per això, en una època en la qual planen tota mena d’incerteses sobre l’activitat social, en què l’economia o la política cauen en la fractura i es troben desposseïdes de la seva capacitat d’aglutinar formes d’organització col·lectiva, tal vegada sigui el moment d’obrir pas a aquestes epifanies que Guillem Crespí embasta com a preludi de l’edat de les muses en què l’espectador gaudeixi, reflexioni i tanqui les ferides de les violències que l’assetgen.
En cada obra de les que es presenten, sigui en l’ampul·lositat del dibuix, sigui en l’estilització de la forja escultòrica, convergeixen les funcions de comfort estètic, de revelació i de transformació que hom desitjaria cercar en tota aproximació artística. Sens dubte ens trobem davant una aposta ambiciosa que ens proporciona nous llenguatges per a nous temps.
Hèctor Bofill
Altafulla, octubre de 2009