El nin, quan encara era un nin, sovint somiava que posseïa la jugueta més bonica de totes les que es poden imaginar. En ocasions, es tractava d’un tren de fusta tenyit per les llànties del temps, altiu, veloç, poderós; en altres, per ventura, d’una bicicleta a la que els anys no aconseguien arravatar la promesa d’equilibri, la temptació del risc, la palpitació del vent que colpeja el rostre al llançar-se costa cap abaix.
El nin es despertava perplex. Quan mirava els seus trens y el seu tricicle veia en ells el que els somnis li xiuxiuejaven però en versió desllegida, trista, apagada, sense els colors que l’adormien i transformaven la locomotora en arc de sant Martí i les rodes en confetti del que sap a fresa, llimona i a anís amb menta. Tal volta per això, el nin esperava dormir-se per jugar com juguen els nins quan encara són nins i no saben que els somnis no tenen sabors capaços de durar una eternitat.
Així, el nin, vespre rera vespre, aconseguí el seu miracle sense desitjar-ho, perquè els nins que encara són nins no saben distingir els miracles de la vida real. Poc a poc al despertar, descobria aquí i allà, una nova taca de color a les seves juguetes abans callades; obscurs, melancòlics, tristos, anyorants dels resplendors que, en somnis, no deixaven de lluir. La xemeneia del seu tren vomitava, inclòs de dia, espurnes de blaus i cremes, i ràfegues de granes i verds, i fumerols de tots aquests colors que sap inventar-se el fum quan no recorda que ho estan somiant. Una matí, el nin comprovà atònit que l’envoltada d’estrena de les seves juguetes no desapareixia al fer-se de vespre, ni en arribar l’alba següent; que els colors, abans bé, s’havien duplicat, què dic, multiplicat per deu, per cent fins a guanyar, sobre llum, cos: matèria, espessor, rugositat, textura.
Els colors amb volum són ja una altra substància. Els somnis permanents es converteixen en categoria diferent, aurora de presència, cosa que brilla, que fa olor, que es pot tocar.
Un desafiament per a l’ordre de l’univers.
Els nins que no creixen perquè somien que no creixen, i ho fan com somnis de colors que esclaten en formes vessades sobre els seus trens i les seves rodes, solen morir de nins mentre, dormits, tan sols es donen compte de què ells mateixos s’han tornat colorits en el record, tall a la memòria pels qui els volgueren bé.
Però l’ordre no té sempre la darrera paraula. En ocasions molt estranyes, els nins que són nins, segueixen sent-ho d’adults i poden convertir en reals mils de colors gràcies a haver donat amb un artilugi impensable per a qui, havent estat nins, oblidaren els seus somnis en el fons més obscur de l’armari més llunyà.
No ho diguin a ningú: els nins així es converteixen en pintors (és un secret que ni tan sols hauria d’insinuar).
Tal volta es topin en ocasions amb un nin d’aquesta sort, transformat en geni que vomita por la xemeneia del seu tren particular unes espurnes incapaces de quedar-se en cap color concret.
De ser així, apartin la mirada.
Existeix perill de contagi, perquè els nins, quan han estat alguna vegada nins, conserven per sempre el risc de somiar.