INTRU-MENTS

Xisco Barceló

Els fruits amb els quals havia experimentat desprenien notes i sons que, a poc a poc, anaven cobrint espais de la consciència i de la inconsciència. (Ja en aquelles obres primerenques d’en Guillem es podien escoltar, de fons, les tonades que les tomàtigues de ramellet i les matinades es dedicaven les unes a les altres).
En el seus àtoms, es constituïa una orquestra que havia de sonar des d’un escenari imaginari. Un contrabaix trencat per la meitat, un piano de tecles
metafísiques, violins que alliberaven colors de cada arpegi, trompetes que signaven l’origen de la desproporció.
Havia d’arribar el dia en què Guillem aconseguiria reblanir el tacte del papirus, en una gestació que superaria el perímetre d’audició de les veus i
dels instruments.
Cada un havia de tenir capacitat pròpia, l’havia de manipular, fragmentar, cada quadre es convertiria en un manuscrit, on deixaria constància de
l’itinerari i de la hegemonia d’aquelles composicions musicals. Podríem interpretar unes partitures fins ara inaccessibles. El vincle havia de posseir
la resistència del cordó umbilical.
Els pòsits començaren a escampar-se, a agafar cos, a ocupar-se de cada un dels fils del tapís. Aquelles melodies havien germinat.
M’agrada la composició que Crespí i Alemany ha utilitzat per posar títol a aquesta exposició: Instru - ments, s’hi reuneixen els matisos musicals i
la continència mental. M’agrada que un dia, entre la feina i la inspiració, decidís la incorporació desnaturalitzada d’aquests elements musicals,
m’agrada saber que utilitza el pinzell d’esquitxar seny, poder escoltar com sona la meditació d’un artista.
Per fer una descripció del conjunt d’obres que en aquesta ocasió presenta Crespí i Alemany, he volgut convèncer-me que mai no havia vist res seu. No podria repassar l’inventari? Sabia que això no era del tot possible, perquè coneixia
en Guillem des de molt temps enrera. Així que m’ho vaig prendre com si fos una cita a cegues. No vaig veure cap llenç abans de presentar-me’l, m’havia
d’imaginar quina seria la drecera per la qual passaria el senyor Crespí.
Vaig tancar els ulls i em vaig posar les mans davant perquè no entràs gens de claror. Començaren a aparèixer portes, totes de la mateixa mida i totes de color blanc. Vaig anar cap a l’única que estava assenyalada amb la lletra “ I ”.
La vaig obrir amb prudència, la meva ment va tancar totes les altres de cop.
La primera impressió que em va envair va ésser un impacte que havia sentit d’adolescent. No vaig trigar a entendre que aquella atracció era la mateixa, equivalent, que la del temps en què descobreixes les primeres sensacions de l’amor. Si! Així de simple. Percebia la tendresa d’una besada als quinze anys! Amor per aquelles pintures il·limitades que desconeixia, però a les quals em fermava un fil transparent.
Se’m va acudir un fet viscut en el seu estudi: el ritual de l’artista equalitzant les freqüències dels aparells amb els planetes del seu ingeni. M’havia deixat influir pel resultat final? La tinta jugant a conillons pels amagatalls de la pasta de paper. L’oli i l’acrílic s’aliaven entre les abstraccions figuratives i les figures abstractes.
Guillem havia aconseguit l’efecte estètic i expressiu. Havia fabricat l’anell per casar les arts musicals amb les plàstiques.
Quin privilegi poder assistir a l’espectacle!