web de l'artista CRESPI I ALEMANY

CRESPÍ I ALEMANY O LA CONSTITUCIÓ DE L'ARTISTA

Per Baltasar Porcel

Mallorca és allà on ja no és. Vull dir com conegudíssim cartell internacional: la Mallorca de les arrels que configuren una fesomia ja només es troba en l'interior de l'illa, a les seves raconades de muntanya i en els seus plans assolellats, a uns mobles, a uns horts, al "silenci pregon", que deia real i metafísicament Miquel dels Sants Oliver. A un habitatge humà construit amb el tacte i la força de les mans, amb el domini històric de la mirada damunt les coses, damunt els batecs de la vida.
L'estranger que hi ve de viatge gairebé sempre creu que ha estat a Mallorca, però el que ha visitat és un cartell de propaganda amb platges, hotels, botigues, carreteres plenes de cotxes, exacerbat soroll ambiental. Per això allà on aquest visitant ha d'anar, si a més de viure tot això vol conèixer l'illa, és al seu interior. O, metafòricament parlant, als quadres de Guillem Àngel Crespí i Alemany.
Crespí i Alemany és de Santa Margalida, un vell poble reposat entre els rostolls interiors i les onades de la badia d'Alcúdia, la Conquesta i la feina i la por. Llavors d'aquí problablement li venen a Crespí Alemany els colors de llum del seu art, tan oberts i tan nets i tan consistents, una atmosfera on hi podrien coincidir la tonalitat alada d'un Matisse i la pinzellada carnosa d'un Soutine, però on hi ha i s'hi multiplica el cromatisme radiant i enèrgic sens dubte del propi Crespí i Alemany, l'originalitat de la seva signatura.
L'artista, així, situa en la tela la matèria concreta de la seva observació, de la seva motivació, del seu sentiment: les cols ufanes i el volum de les taules, el joc de les cireres i l'escaire de les cadires, les carabasses pletòriques i els balancins alats, les llimones àcides i els plats callats, la tronyella d'un enfilall de tomàtiques i la circumferència fonda d'un calderò d'aram.
O sigui, el que no té història ni entreteniment, el que no vol omplir la pintura amb anècdotes fora de la pintura, però que en canvi té ésser: un volum fet de tacte i sensorialitat, unes lleis pròpies d'existència, la matèria per la matèria. "Jo sóc el que sóc", proclama Jehovà a l'Antic Testament.
Llavors les mans que han sembrat les síndries en la terra llacorosa i que han serrat i clavetejat una fusta, pasten amb la pintura la conversió d'aquests elements temporals en essència emblemàtica persistent de la natura que els forja. Les mans enteses també, evidentment, com la gran capacitat creadora de Guillem Àngel Crespí i Alemany, que experimenta rigorós i generós a partir del coneixement i domini de la immediatesa. Una pintura on res no hi és gratuït i tot hi és conseqüent.
Crespí i Alemany usa tintes industrials i pigments naturals, pasta de paper i resina acrílica, caseïna i aquarel·la. Tot ho ha fet ell o almenys ho ha manipulat: un color no és una convenció sinó una individualització, cada franja de l'arc de santmartí no és una decoració sinó una personalització.
Aleshores el quadre es desglossa i alhora s'integra en un fons que pot consistir en una delicada matisació grisosa, un fum subtil, damunt del qual hi pot regnar l'esplèndida figuració d'una col de l'horta convertida en una forma autònoma, on el blau o el vermell inexistents al natural esdevenen en l'obra artística una nova naturalitat, una rotunda expressivitat.
Amb el dibuix que en realitat configura un teorema linial d'harmonies, gairebé una excusa per desplegar les qualitats del cromatisme o la grossor matèrica. El respatller d'una cadira o les corbes d'un balancí model thonet es realcen en dansa geomètrica, la gràcia de l'immòbil. I la rugositat del paper matxucat es converteix en gratallosa matèria orgànica, condensació amatent.
La pintura mallorquina d'aquests darrers anys té un lloc en l'art transfronterer del moment, la fan artistes que coneixen el seu ofici i que segueixen la seva intuïció: no hi ha millor manera que l'emmotllada per aquesta conjunció per assolir l'originalitat. Però una cosa és bellugar-se darrera les avantguardes convencionals i successives que pul·lulen arreu i l'altra és xuclar l'epicentre visceral de la creació. S'han de registrar, doncs, dos grups: Guillem Àngel Crespí i Alemany forma part del segon, del que va davant i endavant.

Barcelona, 2002.